actividadesmultimediaartistascontactoenlacesbarconxin
catalð
exposició

Benxamín Álvarez
“Alguna cosa fa pudor, jo no vull ser un artista contemporani ”
del 29 de Març al 18 de Maig 2014

 
 

Sota la marronosa i pestilent superfície d'aquesta actualitat submergida en la corrupció i la desesperació, plena de frivolitat i de vanitat estètica, treu el cap una època narcòtica on gairebé ningú es molesta a mirar i comprendre el procés d'una obra d'art. La frivolitat no és Manzoni ni la seva "Merda d'artista" (que sembla ser que ni tan sols era merda d'artista ) sinó que els seus límits travessen el món en una xarxa d'interessos, d’amiguisme i d'oportunisme que omplen els debats, les inauguracions i els staffs.

Gillo Dorfles va predir que el crític acabaria substituint l'artista. El gran crític italià potser només va errar en la nomenclatura, ja que la paraula que el defineix a ell mateix ha estat gradualment reemplaçada per d’altres com a comissari, curador o gestor cultural. Emmanuel Lévinas, més autocrític (i disculpin l'acudit fàcil), ens diu que no només el nom sinó la seva figura, tal com s'entenia al segle anterior, ja ha desaparegut . Avui en dia, qui construeix el discurs i dicta el sentit de l'art ja no són els artistes (sempre joves, sempre salvatges, sempre ingenus, sempre prescindibles), ni, per descomptat, tampoc els crítics esborrats pràcticament de la premsa escrita i del panorama digital) sinó aquests nous "coach" culturals. Tant en la més aparatosa de les biennals com en la més humil de les col·lectives de centre cívic, sempre hi ha un comissari disposat a fer la descoberta d'un artista. Ells són una mena d'agents secrets que, des d'una posició extra-artística (o, com a molt, para-artística) articulen quins són els centres d'interès, ells són els que assenyalen la nova tendència i els que en faran la quitança quan convingui i els hi plagui.

L'artista (l'artista contemporani a què es refereix el títol) passa a ser poc més que una víctima colonitzada, un simple actor del drama (en la seva accepció més hitchcockiana: "Són bestiar"). La seva obra serà presa del fetitxisme de la mercaderia, serà reduïda a simple "souvenir", un objecte que revela l'absència descarnada de qualsevol tipus d'experiència. El seu treball només estarà a l'aparador el temps just abans que el zàping que configura la nova veritat ho oblidi tot. La veritat d'aquests nous demiürgs té pretensions de documental, quan, en realitat, és d'un divisme i d'una individualitat faraònics, a més de ser una realitat "amarada d'una hipermodernitat homogènia, que el ciberespai s'encarrega d'escampar, com un diluvi, a nivell global" (Fumaroli dixit).

Benxamín Álvarez ha titulat la seva exposició "Alguna cosa fa pudor, jo no vull ser un artista contemporani", i en ella ofereix la seva visió del paper de l'artista, meitat comediant i meitat explorador. Per a això ha generat un vocabulari a partir d'objectes tridimensionals que manipula i exhibeix com escultures independents. Aquests treballs en cera, parafina i metall adquireixen un caràcter oníric amb una càrrega crítica i irònica, representen una manera de veure i de projectar. Reivindica per a l'art, un ofici, una forma d'explicar, de mirar que sent més que pensa aquest afecte que ens parla amb més encert de la realitat de les coses. Com va deixar dit el poeta Leopoldo María Panero (serveixi aquesta cita de sentit homenatge), "Tot home té por de la veritat. La veritat és maldestra, bestial... Avança a urpades i no pel camí recte com el sexe". Benxamín Àlvarez, ara i aquí, ens presenta el seu treballosament meandrosa veritat: Intima i familiar, física i hipnagógica, subtil i salvatge, terrible i bella.