actividadesmultimediaartistascontactoenlacesbarconxin
catalð
exposició
"Barroc'n'roll" / Xesco Mercé
del 27 d'Abril al 8 de Juny de 2013
 
 

La polisèmia és potser la particularitat més interessant (i, en certa manera, més lògica) del concepte "Barroc". La més estesa i desafortunada de les seves múltiples definicions és la que l'identifica amb tot allò exagerat, recarregat i enfarfegat. Una primera accepció d'aquesta entrada, més grotesca i xavacana, equipara el terme directament amb el "kitsch". En una segona, una mica més intelectualitzada, es confon amb un altre adjectiu, "kafkià", que tampoc fa excessiva justícia al portentós escriptor epònim. Si ens remetem a l'àmbit exclusiu de la Història, o, més exhaustivament, al de la Història de l'Art, a banda de les sabudes qualificacions reduccionistes (que dubten entre ubicar-lo enmig del Renaixement i del Neoclassicisme o entre el Manierisme i el Rococó), n'hi trobem d'altres, d'objectiu més obert, que sostenen que tots els estils de qualsevol època poden identificar-se, d'alguna manera, amb algun dels dos pols de la dicotomia Classicisme-Barroc (Wölffin), traduïda per Hausser, més o menys, com a Raó-Instint.

Eugeni d'Ors que, de tant en tant, n'encertava alguna, va fer un pastitx entre les teories wolffinianes i les de Nietzsche per afirmar que en el desenvolupament de qualsevol estil o civilització hi ha, invariablement, tres constants històriques o estadis (arcaic, clàssic i barroc). No és massa sorprenent, però, que la definició més precisa, sintetitzadora i brillant la deixés dita Borges en el segon pròleg de Historia universal de la infamia: "Yo diría que barroco es aquel estilo que deliberadamente agota (o quiere agotar) sus posibilidades y que linda con su propia caricatura. Yo diría que es barroca la etapa final de todo arte, cuando éste exhibe y dilapida sus medios". Totes aquestes calidoscòpiques visions coincideixen en atribuir al Barroc un caràcter de fi de festa, de fi de cicle, de fi, en definitiva. Les diverses manifestacions de barroquisme solen aparèixer en èpoques de crisi de pensament i de crisi econòmica (com ara que, obsoleta la Postmodernitat, ja només ens cal fer la quitança al Turbocapitalisme). Però també, en totes aquestes lectures podem veure-hi, (car el Barroc, en principi, és visceralment optimista) no un teló sinó l'ambigú d'un nou escenari cultural i social.

"Rock'n'roll" amén de ser (Jarmush dixit) "la música que Elvis va copiar (com va poder) dels negres", posseeix un parell de significats extramusicals prou atractius. El nou cinema negre ibèric ha fet d'aquest mot el substitut necessari de l'arcaic "Eureka" i del ranci "Bingo". L'expressió "Aquí el que hi ha és massa Rock'n'rol" connota la joie de vivre que irradien el descontrol i la velocitat vital. No en va, el terme ha format part de la tríada existencial d'una generació amb marcada vocació autodestructiva. Però és també indubtable que "Rock'n'roll" significa joventut, electricitat o revolta. Si bé quan s'han associat els dos termes ("barroc" i "r'n'r") ha estat per catalogar variants del rock més experimental (ja sigui lisèrgic, glam o simfònic), Xesco Mercé ha volgut veure en aquest còctel la capacitat regenerativa consubstancial a l'art i a l'home, que tan bé resumeix el setè i definitiu nom d'un mític conjunt de rock mexicà que era tota una declaració d'intencions: "Los pájaros Fénix de Arizona".

"Barroc'n'roll" pretén completar i concloure una trilogia encetada amb l'exposició "L'âge d'or" (2009) i continuada per "Els monstres de Frankenstein" (2011), les quals, encara que potser involuntàriament, podrien correspondre perfectament amb els tres estadis d'orsians abans citats. Cadascuna de les parts d'aquest tríptic comparteixen la utilització de quadres vells entesos com a fons i base de treball i els materials reciclats com a material de collage i assemblage bàsics, amb mínimes intervencions pictòriques i gràfiques. "Barroc'n'roll" es composa d'un gran mural políptic (5x2 m), de lenta i intricada factura, gairebé com la pròpia trilogia o com una peça de Bach, i de més d'un centenar d'obres de petit format, amb indissimulada vocació d'assumir la urgència i les virtuts i els defectes de les cançons de dos minuts i mig: l'espontaneïtat, la ingenuïtat i la poca vergonya. En definitiva, la sonora contracció que dona títol a aquesta proposta vol ser una celebració de la catarsi, i una demostració que la darrera nota d'una fuga barroca no és res més que la llavor negra de tots els fruits que apareixeran en una nova cançó: A-wop-bop-a-loo-bop-a-lop-bam-boo!