actividadesmultimediaartistascontactoenlacesbarconxin
catalð
exposición
"Seny, mil, un milió..." (El Basar del Xino, 8ª edició) / Benxamín Álvarez, David Tarancón, José A. Troya, Marc Vilallonga, Toni Clos y Xesco Mercé
del 22 de desembre de 2012 al 9 de febrer de 2013
 
 

Alguns han volgut veure la Publicitat com una expressió raonable i rendible d’allò que anomenem Art. Ambdós adjectius, en aquest cas, es complementen i, fins i tot, s’acaben confonent. L’Art és més entenedor, més proper a l’espectador, i alhora produeix, directament i indirectament, diners. O potser s’ha d’interpretar la cosa a l’inrevés, és a dir, que les formes d’Art que donen beneficis materials palpables es comprenen millor. No se sap ben bé del tot quina de les dues accepcions produiria més tristesa espiritual a René Magritte. El simpàtic surrealista belga (que, cal recordar-ho, és un dels pintors a qui la publicitat ha copiat, o mal copiat, amb més profusió i menys vergonya) és el lúcid autor de la sentència “L’Art no serveix per a res, això el fa absolutament imprescindible”.

Ben al contrari, la utilitat de la Publicitat és òbvia i consubstancial a seva funció principal: vendre. Però malgrat aquesta tan poc poètica finalitat, és innegable la influència recíproca entre aquests dos móns, especialment des de la segona meitat del s.XX, tal com magistralment han expressat, de forma tan diferent com efectiva, els reflexius estudis de Juan Carlos Pérez Gáuli, per exemple, o la rauxa voraç de Salvador Dalí, embogit per la xocolata Lanvin. Les imatges publicitàries amb el pas dels anys perden la seva funció, deixen de ser reclams i adquireixen una funció exclusivament icònica, tal com l’Art Pop ens ha repetit amb insistència d’espot televisiu. Des de l’altra banda, són molts els exemples d’artistes que es serveixen d’estratègies pròpies de la publicitat per desenvolupar el seu treball artístic o, directament, fer-ne d’aquestes el seu mitjà expressiu i segell personal (Dalí –de nou-, Warhol –again-, Koons, Hirst i altres venedors d’ànimes).

Tant en uns casos com en els altres no podem deixar de tenir una estranya i inquietant sensació: quan la bellesa es posa al servei d’obscurs designis, ho fa, molts cops, en proporcionalitat directa. És a dir, com més pervers és el fi, menys dubta en adquirir la més preciosa de les aparences. No menys inquietant i atractiva és l’actitud que aquells que són considerats artistes o homes de cultura (allò que abans es deia “intel·lectualitat”) adopten en aquestes situacions i temptacions. És per això que, per celebrar l’edició vuitena del Basar del Xino i aprofundir en aquest interessant debat, els membres de La Xina A.R.T., àvids de saber i escrupolosos com l’antropòleg o el detectiu, han preparat “Seny, mil, un milió”. Un muntatge explícitament inspirat en una coneguda i alliçonadora campanya publicitària protagonitzada per la que se suposa que és la flor i nata de la cultura oficial d’un petit país, del qual és humil servidor així com de l’entitat financera que paga la festa en particular i del nostre mai prou justament publicitat Neocapitalisme en general. Potser més proper a Charles Dickens que a Frank Cappra, però genuí esperit nadalenc, a fi de comptes.