actividadesmultimediaartistascontactoenlacesbarconxin
catalð
exposició
Marc Vilallonga / Parlant dins del camp
del 10 de novembre al 15 de desembre de 2012
 
 

Les aproximacions que l’art ha practicat envers l’esport han estat, com a mínim, curioses. Encara que se sol tendir, sovint, a qualificar-les de no massa afortunades, si no, directament, d’estrepitosament fallides. L’un i l’altre són dos mons de combinació forçada i encaix grinyolant. Sempre, afortunadament, podem trobar casos tan excepcionals com interessants. Alguns no han estat massa reeixits, però són posseïdors d’una èpica del fracàs magnètica. Exemples, en el món de la boxa, en podrien ser el famosíssim repte pugilístic entre Arthur Cravan i Jack Johnson, a la plaça de toros Monumental de Barcelona. El poeta dadaista va ser desesperadament localitzat poques hores abans del combat en estat d’embriaguesa proverbial i, tot i això, va resistir heroicament sis assalts les escomeses del campió dels pesos pesants nord-americà. En el sentit contrari, és a dir, des del món esportiu a l’artístic, només cal fer un cop d’ull als quadres que pintava el campió dels wèlter Perico Fernández, inspirats en l’ànec Donald, per fer-se una idea de com afecten l’acumulació de cops de puny en la ment i la sensibilitat de les persones.

Si ens cenyim al món del futbol, l’esport rei, hi podem trobar alguns casos més esperançadors, com poden ser el porter-escultor de la Real Eduardo Chillida o el defensa central-col·leccionista del Barça “Migueli”. Les altres, però, solen ser una mica més estridents. Encara que guiades per una lloable voluntat de modernitzar un món paradigmàticament primari i d’apropar a les masses un altre amb perillosa vocació elitista, iniciatives com el disseny de cartells i (oh, Déu meu!) la creació de mascotes pels campionats mundials de futbol poden ser un bon exemple de prova no superada: l’inefable “Naranjito” en seria una bona demostració. Casos semblants els trobem en aquest sobredimensionat i sobrevalorat esdeveniment global anomenat Jocs Olímpics, els quals han estat, més d’un cop, massa propensos a servir estèticament pensaments ideològics totalitaris. I excepcions com Leni Riefenstahl, Boccioni o algun dels avantguardistes soviètics no les redimeixen èticament.

Però precisament és en aquests terrenys perillosos i incerts on l’art més arriscat s’hi troba còmode en veure-hi els reptes més grans. Marc Vilallonga és, tal com ha demostrat en totes les mostres precedents a La Xina A.R.T., un artista amant del risc. Té, a més a més, un sentit de l’humor subtil per abordar aquest pelut assumpte, que tant poc abunda en el món de l’art contemporani, massa propens a la solemnitat pretensiosa i estirada o, per contra, a la caricatura fàcil i grotesca. A la nova exposició “Parlant dins del camp” mitjançant la fotografia manipulada per ordinador de gran format i dues projeccions de vídeo, Marc Vilallonga, amb un pretext fàcilment parodiable, aconsegueix extraure d’un terreny de joc tan aspre l’essència mateixa del fet creatiu: bellesa. I més encara (més enllà de la que puguin aparentar fornits atletes i les seves nòvies models): bellesa intel·ligent.