actividadesmultimediaartistascontactoenlacesbarconxin
catalð
exposición
José Antonio Troya / No és aquí
del 22 de setembre al 3 de novembre de 2012
 
 

Sempre tan sorprenent com congruent amb la seva heterodòxia militant, d’entre moltes altres perles verbals, Adriano Celentano ens en llençà una, estranyament brillant com una bala: “Només una cosa és tant excitant com un concert, el desconcert”. En un to molt menys estrident que el gran urlatore milanès, però compartint amb aquest el gust per l’ús de la ironia com a rigorosa eina creativa, Jose Antonio Troya, sota l’inquietant i alhora explícit títol “No és aquí”, aborda el tema del desconcert amb tot el desplegament de recursos plàstics i l’exquisidesa de la precisió i la pulcritud del traç habituals en aquest experimentat artista de la casa.

La frase que va emprar Roberto Bolaño per descriure el treball del seu amic Bruno Montané Krebs, “Su poesía está hecha de pinceladas suspendidas en el aire”, ens podria servir perfectament per definir l’altre tret característic de l’obra de Troya, la subtilesa. Aquesta s’adverteix no sols en la tria de motius per a cadascuna de les seves exposicions a La Xina A.R.T. (que podeu tenir el gust de repassar a la nostra web), sinó en la innegable bellesa que traspua el seu acabat formal.

Tot això ho podreu copsar en l’inquietant repertori que ens ofereix en aquest muntatge: Una sèrie de dibuixos sobre paper mil·limetrat, un tríptic de gran format sobre polièster, obres perforades per buits circulars que redibuixen un altra imatge superposada, una nova incursió en la tridimensionalitat escultòrica (combinant la seva peculiar utilització de les perspectives lineals amb quadrilàters de vidre de colors) i una peça dual que requereix de la complicitat de l’espectador sagaç, posant a prova la seva memòria visual i capacitat lúdica.

Podem trobar un aspecte comú en aquesta diversitat de peces, allò representat queda fora del nostre abast i/o s’amaga darrera enigmàtiques finestres (on el marc i allò que s’hi albira no són congruents), un gran díptic conformat per dues meitats tan complementàries com dislocades, la llum que reflecteixen les finestres no encaixa geomètricament amb aquelles. Si bé la perfecció cal·ligràfica del dibuix en acrílic negre i la utilització de colors plans no permetrien utilitzar el concepte de “foto moguda”, sí que podríem usar el de “mirall inclinat”. Res no acaba d’encaixar.

La contemplació d’aquesta realitat ens deixa a mig camí entre l’estupefacció i la incòmoda incredulitat, com si, en la gestació dels seus treballs s’hi hagués colat aquesta desconcertant actualitat (econòmica, política i cultural) que ens toca viure i res no és el que sembla o res o és com voler fer-nos veure que és. Llavors l’estupefacció pot transformar-se en indignació i un títol alternatiu ben bé pot ser “Això no pot estar passant aquí!”. En definitiva, una mostra tant oberta, atractiva i desconcertant com uns punts suspensius (...)