actividadesmultimediaartistascontactoenlacesbarconxin
catalð
exposició
“L’Adéu a La Xina i altres cristos” / Toni Clos
del 26 d’Octubre al 7 de Desembre de 2013
 
 

Paul Auster feia dir a un dels seus post apocalíptics personatges de El país dels últims dies més o menys això: “Si un s’ho mira prou bé, podríem dir que res no s’acaba realment. El dia, per exemple. El sol no arriba mai a pondre’s si un es mou en la direcció i la velocitat adequades”. El títol d’aquesta nova exposició, però, sembla contradir la sentència  i evidencia un final d’etapa i un comiat, el d’en Toni Clos.

Més de trenta artistes han format part de La Xina A.R.T. al llarg dels setze anys que venim funcionant com a col·lectiu autogestionat. Cadascú s’hi ha implicat com ha pogut o volgut, cadascú hi ha aportat la seva galleda de sorra del desert o hi ha begut els licors de l’avantguarda. Però la gent i els temps van canviant i per això a La Xina ja hem viscut molts adéus. Tal com vàrem escriure al catàleg del nostre Xè aniversari: “alguns han lluït l’elegància cavalleresca de John Carradine a La diligència i altres han ofert l’accepció més trista del mot espantà”.

L’adéu d’en Toni és especial. S’assembla molt més al final d’un film de Fellini, en el qual apareixen multitud de personatges d’ara i d’abans fent una rua inacabable en direcció a una bacanal definitiva, on la música de Nino Rota sembla conferir-li la condició d’eterna. Per aquesta festa (que, de ben segur, no serà la darrera en la qual en Toni participarà amb nosaltres) s’ha volgut fer un una mena d’antologia d’aquests darrers cinc anys. A més del seu conegut treball en pintura sobre senyals de trànsit, l’artista de Sant Hilari ha preparat una gran sèrie d’escultures sobre fusta, de formats diversos, però amb un denominador comú clar: la figura de Crist crucificat.
23 cristos que, més que estar clavats, abracen. Que estimen i que esdevenen animal i persona alhora. Cristos negres, homes i dones, sexuals i emmascarats que fan una abraçada oberta com a demostració de l'amor als altres. Uns símbols que semblen dir: estimeu-vos els uns als altres o morireu!

Però deixem que sigui el mateix Toni qui ens digui les penúltimes paraules:


 “Cadascú no som u, som molts, som multitud. De persones, de personatges, de vides. Cinc anys a La Xina donen per molt. Tota una vida del 2008 al 2013, de projectes, de muntatges, d’exposicions. De xino. Del tot és possible: pintar mil quadres alhora, esculpir plàstic de la fusta o follar quatre vegades al mateix temps.

Tota una vida és poc i cinc anys és massa: per sempre més és encara poc temps. El dia que vaig començar a pintar em va canviar la vida i cada quadre pintat, cada exposició, és una vida viscuda de les 7 que ens toquen per viure. Una de plena l’he viscuda a La Xina. La vida és eterna, dura cinc anys.

Cinc anys de pintar, d’unir tots els punts com diu l’Estel Solé, sense rendir-se i malgrat el desconcert del pròxim pas..., havia de ser així. Tenim camins d’anada i de tornada!”