actividadesmultimediaartistascontactoenlacesbarconxin
catalð
bouches de la verite
exposició
Santi Erill / Seguir les instruccions
del 12 d'abril al 12 de maig de 2012
 
 

“-No cal pas desconfiar de forma automàtica de les aparences,
a no ser que estiguem parlant de fotografies o de cinema.”
Georges Simenon, Maigret tout

El “Televisor de filmines” era un dels souvenirs més preuats dels setanta, uns anys massa temps eclipsats per l’acoloridament idealitzada dècada precedent i als quals ara sembla que retornem, potser gràcies a aquest curiós i cíclic concepte anomenat “crisi”. Aquell psicodèlic artefacte era un regal de bon gust que et portaven els tiets sense fills que tenien si més no la sort de viatjar. Fent un cop d’ull per l’espiell i accionant sincopadament la palanqueta per canviar d’imatge, podies fer-te una idea en delirant tecnicolor dels idíl·lics indrets que tu i la teva família no visitaríeu, almenys de forma immediata. Aquell petit enginy omplia les tardes d’aquella època gairebé pretecnològica amb una successió de platges atapeïdes d’estrangers somrients, alts edificis d’arquitectura ara medieval ara marciana i d’altres irrealitats a les quals l’extraordinària imaginació infantil atorgava un sentit argumental tan lògic com el que tenen els somnis o el que ens procura incontestablement l’atzar.

Santi Erill torna a la que ha estat sempre casa seva, per oferir-nos (amb la seva sempre entremaliada mirada del nen que és a punt d’obrir el puny i mostrar-nos el tresor secret dels darrers espasmes d’una cua de sargantana) una tan suggerent com inquietant proposta visual de títol juganer que remet a grans lúcids lúdics com Perec o Cortázar. “Seguir les instruccions” combina la fotografia seriada de grans dimensions i el vídeo a partir de fotografies fixes (com aquella mena de portàtil powerpoint avant-la-lettre de plàstic, que portava inscripcions de l’estil de “Recuerdo de Peñíscola” del qual parlàvem adés) per explicar-nos, per exemple, com desembalar i penjar una obra del mateix autor, com fer una croqueta màgica, com és la vida marinera i artística d’una família de nous o què ha de fer un artista per passar d’un estil realista a un més cubista, si s’és prou decidit, és clar.

Seguint els rastres i els paranys d’il·lustres prestidigitadors de les imatges (de la lluna de Méliès a l’hotel elèctric de Chomón, del circ de Calder a les illes mítiques de Ray Harryhaussen) que inspiraren fonamentades sospites al gens magre comissari de la cita, Santi Erill farà que ens anem endinsant en el terreny del relat dadà, de la poètica de l’absurd. Passarem de seguir les peripècies d’una copista d’un exposició de Maurice de Vlamick, a com un nen ens explica la seva primera acció artística, dels desgavellats i escabellats Rolling Stones als impecablement arrenglerats guerrers de Xian, acabant, després d’un viatge fantàstic i policrom propi de Swift o de Hendrix, en aquella ciutat dels miracles, multicultural, moderna, que somiaren Samaranch i Maragall, crípticament rebatejada com “Barcelon!”.