actividadesmultimediaartistascontactoenlacesbarconxin
catalð
exposició

Benxamín Álvarez y Xesco Mercé / La radio de nuit
del 27 de juliol al 31 d'agost de 2012
Galerie 4, barbier. 4 rue Maubet, Nîmes

 
 

Sembla mentida que només faci set anys que es coneguin la gent dels col·lectius 4,barbier i La Xina A.R.T. El set, però, és un numero cabalístic que l’home ve utilitzant (a ell i al seus múltiples) des del principi dels temps com a exemple d’etapes tan llargues com paradigmàtiques. De fet, sembla que hagi passat tota una vida (o que es coneguin de tota la vida). Des de finals de 2005, un nombre incomptable (encara que, segurament, múltiple de set) d’intercanvis, projectes i idees ha espurnejat, en ambdós sentits de la marxa, pel feix multicolor que conformen els traçats d’autopistes i carreteres al mapa entre la rue Maubet i el carrer de l’Hort de la bomba.

Per aquest cablejat sinàptic, en cap dels incomptables viatges d’anada o de tornada en que he pogut participar, en al meva humil condició de cronista del grup que m’autoritza el paper de tripulant o, simes no de polissó tolerat, mai he vist que aquesta estranya parella d’“autonautes a la cosmopista” (com deia Cortàzar), ni el Benxa ni el Xesco, posés ni una sola vegada la ràdio (o alguna d’aquelles gastades cintes de casset de bebop que ballen a la guantera). Tota l’estona estan parlant, indistintament, l’un guanya loquacitat i l’altre tempera la seva natural vehemència per arribar a una mena de partida d’escacs circular tan enginyosa com incruenta. Tots els temes pels quals val la pena viure (l’art, els records, el sexe, l’humor, la mort o l’endemà) han farcit cadascun dels trajectes, aparentment iguals, d’una particularitat i un sentit propis.

Un contratemps, per exemple, una petita pedra a l’alçada de Figueres que converteix el parabrises en un llac gelat que es craquela (això va passar en una primaveral roadmovie en la que ens acompanyà una tan preciosa com tímida franceseta -Aline, Agathe, Aurore?), es transforma en una metxa explosiva que anuncia una nova escultura, o una nova exposició, o tota una temporada. Un episodi tragicòmic amb la policia motoritzada de duanes, una nit de pluja diluvial en una inhòspita area de servei, camí de Lyon, es converteix en el negatiu exacte de l’assolellat i fatal encontre entre Belmondo i la Llei a “À bout de souffle” i enceta tot un ventall d’idees de nous dibuixos, de noves sèries, de nous cicles de treball.

No crec que fóra massa agosarat afirmar que si bé moltes de les idees germinals dels treballs col·lectius de La Xina A.R.T. han sorgit d’aquelles converses entre el pilot i el copilot (transmutats en una mena de nous detectius salvatges al desert de Sonora del Midi, tal com Bolaño hagués pogut possibilitzar) les més interessants, de ben segur, han aparegut en els puntuals moments de silenci que segueixen a cadascun d’aquests episodis reveladors.

Desprès de les rialles nervioses que provoquen les mútues i inesperades troballes apareix una quietud efervescent i fecunda. Semblant a la que sol brindar la radio de nit. Aquell crepitar del dial, on es confonen profundes veus de gurus de la matinada, música per a sonàmbuls funambulismes i anònims confidents de secrets inconfessables, propicia i convida a uns moments de desconnexió mental gairebé absoluta, que es converteixen en catalitzadors d’allò que se n’anomena “el fet creatiu”, semblants, com dos miralls, al silencis a la carretera, camí de Nîmes, camí de Barcelona, camí de Damasc.