actividadesmultimediaartistascontactoenlacesbarconxin
catalð
exposició

La Xina interior / La Xina A.R.T.
18, 19 i 20 de maig de 2012

 
 

Si fem cas del sempre ponderat parer del filòsof Josep Ramoneda, l’art que requereix excessives explicacions desperta idèntica quantitat de sospites. Ja és tan conegut com compartit que l’art contemporani ha estat, durant més temps, potser, del que hagués calgut, acompanyat per una literatura tan pedantment críptica com innecessària. Si l’art necessita un manual d’instruccions que precisa d’una o dues vides per ésser desxifrat, a no ser que es tracti d’una boutade neodadà, aquest perd, rere la muralla inexpugnable de fotocòpies que el precedeix, molt graus en l’escala d’interès.

Però, ja se sap, l’art (i tota la curiosa fauna que el conforma i vehicula  l’erràtic i feble vincle entre l’artista i el públic: curadors, crítics, comissaris, galeristes, mecenes, col·leccionistes, historiadors, venedors de pintura, agents culturals, consells de savis, consellers, regidors i funcionaris de cultura, espònsors, inversors, falsificadors, biògrafs, turistes, amics i parents) és intrínsicament contradictori i, per tant, sempre sorprenent. Per alguna ignota raó, i no conformats amb preguntar-se perpètuament per què es dediquen a allò que fan, els artistes, induïts per pressions conjunturals (diguem-n’hi mercat, moda, tendència) o per baixes passions intemporals (vanitat, exhibicionisme) han gaudit de mostrar les seves interioritats, més enllà del que la pròpia obra ja deixa entreveure.

Al món del cinema, per exemple, potser en la vessant més allunyada del fet creatiu, val a dir-ho, s’ha creat un nou gènere, el making off, una perversió degenerativa d’aquell humil, suggerent i mai prou reconegut subgènere anomenat tràiler. Aquell no solsament ens explica el plantejament, el nus i el desenllaç de la pel·lícula en qüestió, en ordre caòtic i sincopat estrictament godardià, sinó que afegeix un reguitzell de detalls, xafarderies i d’altres banalitats hiperinformatives que satisfan totes les curiositats que hom vol saber del procés creatiu i fan perdre qualsevol interès per veure el film en un futur inmediat.

Des de que Courbet ens pintà “L’atelier du peintre" (rebutjat per l’acadèmia i pare simbòlic del futur “Salon des refusées") fins ara, cada artista ha mostrat l’interior de la seva particular cuina de l’infern, algunes impol·lutes com quiròfans, altres caus de brutícia diogènica i proverbial. Ens han mostrat els racons on fumen les models, on tafanegen els amics amb calés del marxant, on jau el gos, on s’amunteguen les ampolles, on plora la soledat, on xisclen les amants, on s’albira la revolució i on es gesta la bellesa.

A La Xina, és clar, aprofitant la celebració dels Tallers Oberts del barri i la ciutat sencera, no podíem quedar al marge d’aquest fet concret ni de la història i hem triat un títol amb reminiscències d’èpica exploració per mostrar-vos la feina més candent que tenim a l’aigüera.