actividadesmultimediaartistascontactoenlacesbarconxin
catalð
exposición
David Tarancón / Desaristizando
del 24 de maig al 30 de juny de 2012
 
 

El concepte ”univers” posseeix connotacions etimològiques que remeten més a l’ortodòxia menys dissentible que, posem per cas, a la poesia minimalista. Tot i aquesta restrictiva primera impressió, val a dir que cada cultura, cada poble, cada tradició, ha consensuat una sèrie de punts i característiques específiques per definir el seu propi univers comú. L’origen de cadascun d’ells (o de cada món, si volem donar-li una dimensió -enganyosament- menys inabastable, car aquest també té una capacitat gairebé infinita) ha estat explicat de maneres tan diverses com forassenyades, que van des d’un punt primigeni que conté hiperconcentrats i superposats tots els futurs punts als capricis d’una serp voladora amb plomes. Aquest pot tenir forma d’un cilindre lleugerament cargolat o estar màgicament estructurat en perfectes poliedres concèntrics. Pot sostenir-se sobre un forçut titànic o sobre set micos que són al damunt de tres elefants que són al damunt d’una gran tortuga.

La relació entre l’art i allò que hem convingut anomenar “món real” ha estat, al llarg dels temps, també tan diversa com interessant. Alguns creadors necessiten tenir-hi contacte físic per extraure’n la més crua de les mirades o la més tendra de les líriques (Lucien Freud, José Luís Guerín, Patti Smith, Joan Margarit...), d’altres en fugen com de la pesta i s’aixopluguen en el seu particular “món interior” (John Coltrane, Joan Miró, Dylan Thomas, Luís Buñuel...). N’hi ha també que van de l’un a l’altre amb una naturalitat esbalaïdora (Federico Fellini, Jorge Luis Borges, Lester Bowie, Gerhard Richter...) i d’altres que gaudeixen i ens fan gaudir d’una infinitat de móns (Roberto Bolaño, els germans Coen, Martin Kippenberger, Tom Waits...). No cal dir que tots els exemples citats entre parèntesi poden ser perfectament intercanviables o substituïts segons gustos, parers i paràmetres particulars de l’univers privat de cada observador, oïdor o lector.

Aquesta dificultat de catalogació augmenta en el cas de l’obra de David Tarancón. Aquest veterà membre de La Xina A.R.T. posseeix un intransferible i íntim univers, farcit d’estrambòtics personatges que poblen espais espirals gens euclidians i configuren l’imaginari d’aquest món tou que insinua el no massa sinuós títol “Desaristizando”. Quatre sèries de petit format i dissenys curvilinis conformen l’exòtic i ambigu ambigú de l’única obra de gran format del muntatge, la qual, curiosament, té la silueta d’un forat del pany d’una porta que, qui ho sap, és l’entrada secreta a un altre univers o, ara ja es pot dir, al multivers.