actividadesmultimediaartistascontactoenlacesbarconxin
catalð
dansa macabra
exposició

La Dansa Macabra / Benjamí Tous, Eleazar i Toni Clos
del 27 d'octubre al 3 de desembre de 2011

 
 

El guionista cinematogràfic Paul Schrader, per il·lustrar poèticament un comentari per a un documental panegíric sobre el director Sam Peckinpah, va dir: “Als artistes se’ls paga, bàsicament, per ballar arran del precipici. I com més graciosament ho facis, com més a prop de l’abisme estiguis, més et paguen. Així doncs el ball adquireix una naturalesa autodestructiva. Ja siguis torero, pilot de carreres o el que sigui, saps que et paguen per ser autodestructiu. I és part del teu atractiu”.

Cada artista tria com fer-ho, si ho vol. N’hi ha que s’hi apropen tant a la vora que acaben caient, amb l’orella embolicada amb un mocador, xuclats per l’èmbol d’una xeringa o per l’horitzó de tempesta del cul d’una ampolla. N’hi ha d’altres que prefereixen la seguretat d’una coreografia amable o d’un estil reconeixible i acaben rellepant incansablement el mateix quadre dominical, pintant els mateixos cromos o treballant d’alguna altra cosa més seriosa. Entre mig de la temeritat i la covardia hi ha un teranyina imprevisible de recorreguts de passos de ball d’un eixam d’artistes que volen seguir sent-ho.

Aquesta exposició, que té voluntat itinerant (ja s’ha presentat, aquest estiu, a la galeria “El arte de lo imposible” de Gijón) ha aplegat tres creadors que volen contrastar les seves particulars iconografies. “La dansa macabra” s’entronca en les diverses tradicions del misteri de la mort, sobretot a partir de la baixa edat mitjana. El recordatori moralista de les danses originals, que ens diu que tots hem de morir, és capgirat pels tres autors, cadascun a la seva manera, que subscriuen allò de “viuré eternament o moriré en l’intent”, coincidents en la idea que som eterns mentre no morim.

Malgrat que ningú no vol anar-se’n, les obres de Benjamí Tous, Eleazar i Toni Clos ens conviden a veure el poder igualador de la mort com a un revulsiu per fruir dels plaers terrenals mentre duri la vida. Les pintures són, doncs, un cant a la veritat i mostren que la mort arrossega a tothom a la festa a través d’una dansa que porta a la tomba. La iconografia de les calaveres ballant vol transmetre que la vida és curta i que com que ja sabem el final, cal aprofitar cada dia per viure el moment. Memento mori, vanitas vanitatum, gaudeamus igitur, tempus fugit, són textos que s’emmarquen en les pintures per confegir un mural de llum i color que trenca amb l’herència de l’època medieval per esdevenir un cant a la vida: Amor vincit omnia.