actividadesmultimediaartistascontactoenlacesbarconxin
catalð
bouches de la verite
exposició
Bruno d'Abrigeon / Double jeu
del 16 de febrer al 31 de març de 2012
 
  Són incomptables els exemples que la literatura i la cinematografia ens han brindat al voltant del tema del “duel”. Si bé és probable que les primeres imatges que ens evoqui la nostra memòria tinguin l’estètica i la litúrgia del western (al sol, a l’alta serra o a un mitificat i polsós corral), potser “Els duelistes”, de Joseph Konrad i Ridley Scott, en sigui el més idoni, èpic i doble paradigma. En el món de l’art sempre s’han volgut crear i fer creure grans rivalitats entre primeres espases. Més o menys impostades, més o menys teatrals. Molts cops, aquestes eren poc més que envejoses picabaralles comercials, més que antagònics posicionaments existencials (ètics i estètics).

Segurament resulten molt més interessants i sincers els duels que els creadors disputen contra ells mateixos. Va escriure Fumaroli que és relativament senzill veure si una pintura d’autoretrat és vulgar o notable. Només cal fixar-se (i en aquest ordre) si l’artista mira a l’espectador o si es mira a ell mateix. Cada artista desembeina el seu pinzell, carrega el seu soldador o enfoca el visor de la seva videocàmera amb la intenció resolta i fatal d’enfrontar-se, com un tràgic Lucky Luke, a la seva pròpia ombra. Alguns, com el recentment desaparegut Gerhard Richter (alhora exquisit figuratiu i abstracte ferotge), han fet d’aquesta lluita un fil conductor que dóna sentit global a tot el seu treball.

Bruno d’Abrigeon, artista francès vinculat al grup 4,barbier de Nîmes, presenta, per primer cop a Barcelona i a La Xina, una sèrie d’objectes escultòrics posseïdors de dues qualitats que els fan particularment atractius (alhora que són perfectament definitòries del seu modus operandi creatiu), el sentit de l’humor i la interactivitat. Aquest conjunt d’artefactes, que ben bé podrien portar l’epígraf genèric de “duels”, aplega un caramull de propostes que van des de la temible màquina detectora de mentides al més lúbric combat eròtic, del fragor eixordador que pot generar l’escriptura al mai prou inflable ego dels artistes.

I encadellant amb una entremaliada volta de rosca aquest últim concepte, el títol de l’exposició (feliçment traduïble) i tot allò que s’ha dit un parell de paràgrafs més amunt, ens ofereix un segon capítol, en un to més íntim i greu:“double je” (doble jo). Tot plegat, una mostra que ens demana participar-hi de forma tan activa com lúdica. “Double jeu” és una visita a l’altre costat del mirall, un passeig pel doble tall de la navalla del doble sentit, una moneda impossible que sempre té una altra cara diferent i que dictarà la sort de qui dels dos tria l’arma.