pequeño conflicto vecinal
exposició
Tito Inchaurralde / Episodios de colores
del 4 de novembre al 4 de desembre de 2010
 
img1
img2
img3
img4
img5
img7
img8
“Sempre he cregut que la majoria de cineastes d’aquest país no van rebre les seves primeres (i, per això, fonamentals) lliçons sobre composició i enquadrament ni a les escoles ni als museus. Ho vàren aprendre a les parets i els sostres de les esglésies”

Cossimo Noventa, La vita a domenica pomeriggio
(Una storia sentimentale del cinema italiano)


És més que probable que Tito Inchaurralde subscrigui amb un somriure l’afirmació de la cita. Aquest pintor logronyès, nascut a Bilbao (1963) i veí de Barcelona, fou un dels artistes fundadors, a la dècada dels noranta, de La Xina A.R.T., a la que ara retorna (al mateix temps que ho fa al color) amb aquesta, com sempre, valenta proposta estètica. Ell mateix ens descriu els “Episodios de colores”, amb la mateixa precisió preciosista de la seva pinzellada: “Allò particular, privat i insignificant, sotmès a un llenguatge pictòric que no renuncia a cap de les estratègies que, des de la tradició als nostres dies, el legitimen com a art, són les regles del joc on l’omnipresent anècdota és el punt de partida cap a allò general i significant. Il·lustracions sense histories. Aparences literàries per a narracions plàstiques.”

Encara que sigui sempre complicat parlar sobre la pròpia obra (“els Deus no parlen de teologia”, com diu Borges), Tito Inchaurralde és tan gràfic com inquietant en la definició de la seva pintura actual com ho és aquesta mateixa. Perquè, a pesar de la indissimulable poètica del seu treball, l’artista ens ofereix una pintura directa, gairebé sense penediments. Els seus quadres (de format formidable i una figuració molt a contracorrent, allunyada de l’hiperrealisme pixelià o dels surrealismes pop) contenen tot el seu saber i el seu misteri en ells mateixos. No necessiten, com moltes altres propostes plàstiques, tan contemporànies como predicibles, d’una explicació adjunta, d’una literatura merament metalingüística o d’un context innecessari o un complicat making off que no hauria d’importar a ningú.

En “Episodios de colores” podem trobar, entremesclat en la lògica de somni d’aquests peculiars autoretrats familiars, la immediatesa premeditada d’un Magritte, el tractament elemental del color d’un fresc de Giotto i la geometria oculta d’un Mondrian. Un exquisit joc compositiu gens innocent, com ho és una cita lapidària. Potser que l’historia no tingui un sentit determinat (com diu Fumaroli) però “Un home ha de fer allò que ha de fer” com diuen que va dir Churchill o John Wayne o, segons l’autor de la cita inicial, el gran Alberto Sordi a “I vitelloni”. Tito Inchaurralde ho fa: pinta.