exposició
Altres natures
Agustín Fructuoso, Benxamín Álvarez, David Tarancón, Fernando González, José Antonio Troya, Marc Vilallonga, Nora Ancarola, Peio Quintana, Santi Erill, Tatiana Maltaverne, Tito Inchaurralde, Toni Clos i Xesco Mercé
del 30 de setembre al 30 d'octubre de 2010
 
"Qui hagués pensat que una taca vermella provocaria l’esclat de la primavera!"
Su Dongpo, pintor xinès del s. XII

“Explicava Giacometti que una tarda, tot banyant-se en un llac, prengué de sobte consciència de la immensitat d’aigua que envoltava el seu cos. Després, passejant per un bulevard, continuava portant en la mirada aquella idea d’espai infinit que envolta els cossos i les coses, l’espai dens que les seves escultures porten incorporat. Giacometti, segons diu Sartre, “es va fer escultor perquè tenia l’obsessió del buit”. No es refereix aquí al buit controlable, al concepte de distància mesurada entre dos espais plens, si no l’espai buit com a valor absolut: una presa de consciència de la nostra limitada escala humana davant la immensitat de la natura. Aquest contacte amb “l’abisme” ens ha de fer sentir la més “preciosa solitud” (Jean Genet dixit) i ens pot fer participar de la “vida unànime” (Sartre, again), de “saber-nos exactament iguals a qualsevol altre ésser humà.”

Amb aquest suggerent preàmbul Fernando González ens presentà al col·lectiu La Xina A.R.T. un projecte, a mig camí entre l’art, la pedagogia i la descoberta iniciàtica de la pròpia ciutat, que s’ha fet realitat en aquesta exposició. “Altres natures” pretén ser un punt de partida per a una sèrie de visites comentades a diferents obres d’art del nostre patrimoni cultural més emblemàtic, cercant, però, una mirada que vagi més enllà dels habituals tòpics que tant desgasten l’art més conegut i més visitat de Barcelona. Així, amb el tema referent de la natura com a eix vertebrador de tot el discurs, ens acostarem a conèixer de ben a prop obres tan diverses com la de Picasso i la dels mestres de l’art romànic català de l’església de Sant Pau del Camp, alhora que les de la creació més rabiosament contemporània.

“No es pot limitar a la pintura de paisatge l’experiència estètica de la naturalesa”, per això en aquesta mostra podrem trobar tot un caramull d’òptiques divergents i alhora complementàries al voltant d’aquest macguffin, que van des del compromís ètic a la ironia estètica (i a l’inrevés). “La realitat de la natura, la nostra pròpia condició animal, és el referent inevitable de tots els sistemes de coneixement que hem pogut construir. Potser és l’únic que queda quan s’han qüestionat totes les teories” (F.G.).