pequeño conflicto vecinal
exposició
Xesco Mercé / Els monstres de Frankenstein
del 3 de febrer al 26 de març de 2011
 
img1
img2
img3
img4
img5
img7
“És que hi ha potser quelcom més bell que la vida?
La bellesa i la vida tenen exactament la mateixa composició”
Mary Shelley, Frankenstein o el modern Prometeu

Algú va dir que el primer obstacle que va trobar la criatura creada pel doctor Victor Frankenstein per assolir la plena i desitjada condició humana era no tenir un nom propi. Una de les pràctiques més habituals (i qui sap si també consubstancial) del fet creatiu n’ha tingut tot un reguitzell: Homenatge, imitació, remake, cita, relectura, versió, escola, interpretació, assimilació, usucapió, clucaina, paròdia, pastitx, collage, apropiació, còpia o afusellament.

Si bé les influents avantguardes de principi del segle passat fonamentaven la seva raó de ser precisament en la diferència, o directament en la contradicció respecte l’isme anterior, és ben cert també que, al llarg de la seva molt més longeva història, l’art ha tributat un reconeixement explícit als avenços plàstics i conceptuals precedents. No s’ha fet, potser, tant per cercar la comoditat del continuisme si no per agrair el present d’uns bitllets d’embarcament vers el futur o la clau per obrir portes mestres mai abans sospitades.

L’art mai hauria de ser conservador. Aquell que es basa en la repetició cau irremeiablement en l’amanerament petulant o en l’acadèmia carrinclona i perd, de forma dramàtica i ridícula, com un personatge romàntic estereotipat, tota la seva pròpia essència. L’art es basa en el canvi i aquest necessita una naturalesa prèvia per poder transmutar-la en una altra posterior i nova (almenys per un temps). I per refrescar el tòpic que diu que l’artista pinta sempre el mateix quadre, s’atribueix a Picasso, com tantes altres coses, la frase “Els quadres no s’acaben mai, en tot cas s’abandonen”. Al cap i a la fi, una original reinterpretació.

Va ser aquest genial pintor qui va fer gala i vindicació, de forma, com sempre en ell, tan prolífica com obsessiva, de la revisions d’obres mestres de mestres anteriors (Velázquez, Goya, Ingres, Manet, Degas) i, com tot allò que tocava aquest Mides d’ulls grossos i samarreta ratllada, ho convertia automàticament en standard (just al mateix temps que per a ell perdia tot interès). Es podria parlar, sense por a la redundància, de metallenguatge, que la Postmodernitat va convertir en la més innovadora de les formes de creació. D’un remenat de cites cinèfiles, versos de poeta maleït, argot paracientífic, un xic de filosofia xic, un pols de música new age i un pensament de ketchup se’n deia una deconstrucció.

Xesco Mercé ens presenta a La Xina A.R.T., un poètic, tragicòmic, brutal i enèsim darrer intent de salvar la pintura i tota la genèrica que comporta (amb la càrrega èpica i ètica que només tenen les causes perdudes), enfront d’un art contemporani plàstic, esmunyedís, epidèrmic, anecdòticament ocurrent i de mercantilitat escumosa. L’artista lleidatà, amb dràstica sutura, aplega tots els seus registres precedents (la subtilitat de la pintura, la fragilitat de la instal·lació o la física dura de l’escultura) amb caceres, bodegons, paisatges, i marines rescatats dels containers de l’oblit i reviscuts ara com a noves i belles criatures.