img
exposició
Benxamín Álvarez / Un món feliç
del 31 de març al 21 de maig de 2011
 
 
“…y, al fin y al cabo, tampoco la felicidad es una obligación”
Gabriel García Márquez, Blacamán el bueno, vendedor de milagros

Fa quatre dies, Peter Greenaway, amb aquella pedanteria charmant tan anglesa, deia que el documental és un gènere arrogant perquè pretén donar una interpretació objectiva d’allò real. Fa quatre dècades, Jean-Luc Godard, que també tenia sentències per a tot, opinava, contràriament, que era impossible fer una pel·lícula purament de ficció, ja que a l’estar realitzada per unes persones i en un context i un temps determinats, de per se, era un documental. Cineastes coetanis i posteriors seguirien aquest rastre: el Realisme ontològic de la Nouvelle Vague, el Cinema verité de John Cassavettes, el cinema-aventura de Werner Herzog o el Dogma de Lars Von Trier, fins arribar a capgirar i esgotar la formula amb el fals documental, com el recent “I’m still here” de Phoenix i Affleck.

Fa quatre anys, Nicolas Borriaud, seguint camins paral·lels afirmava que el format documental, és a dir, “donar notícies del món”, es satisfà més, ara per ara, a les galeries d’art que a les sales de cinema. Segons el curador i polemista francès, a l’art contemporani actual li pertoca essencialment complir amb aquest programa. Fa quatre setmanes, l’escultor Jaume Plensa, a l’altra banda del carrer, postulava que el deure fonamental d’un artista és crear bellesa. Benxamín Álvarez, tal com ja ens ha demostrat en mostres anteriors a La Xina A.R.T. (“Humo” i “Ostentación de la riqueza, contemplación de la pobreza”), se sap moure amb inquietant desimboltura de funàmbul pel fi camí de fil que transita entre el compromís social més ferm i la poètica més tendra.

Fa exactament quatre segles que William Shakespeare va presentar “La tempesta”, uns versos de la qual serien, el 1932, el títol de la mítica novel·la “Brave new world” d’Aldous Huxley, aquí coneguda com a “Un món feliç”. Fa 44 anys que s’estrenà “Forbidden planet” inspirada lleugerament en el drama shakespearià. El seu protagonista, el doctor Mòrbius, recrea tot un món nou i utòpic gràcies a un enginy anomenat, curiosament, “Educador plàstic”, el qual el permet transformar l’energia mental en matèria (més o menys com els artistes). Però aquesta realitat idíl·lica, per on pul·lulen cérvols i conills, simpàtics robots i noietes amb minifaldilla, com cabia esperar, n’amaga una altra de terrible.

No cal caure en la simplicitat del pamflet, però sí recórrer a la sabia senzillesa de la mirada d’un nen, per fer-nos veure l’autèntic vestit de l’emperador amb el que se’ns vol representar, amb exagerada teatralitat, una realitat artificiosament feliç i ridículament auto complaent. Benxamín Álvarez la despullarà en aquest nou projecte amb la seva visió crítica (subtilment difuminada per l’humor i la malenconia que solen impregnar tota la seva obra) d’un món present que sembla entossudit (com un robot pallasso) en complir els pitjors vaticinis de la novel·la de Huxley.