Entre moltes altres cites que, de forma entremaliadament puntual, s’inventa per a les notes de premsa de La Xina, la que encetava la presentació del monumental muntatge “Expoxesco’07”, deia: -Mestre, qui sóc jo?. –Tu, com jo, com tots, som molts. Aquell cop l’autoria recaigué en l’anònim autor de “Les mil i una nits”, com podria haver-ho estat el sempre sofert Borges, Tom Waits, Calvino, Chesterton o, fins i tot, jo mateix. Xesco Mercé, també, entre moltes altres coses, és escriptor, complex i divertidament polièdric. Exerceix usucapió indissimulada dels seus admirats (“i no menys envejats”) autors de capçalera per oferir-nos un caramull policrom d’ironia, erudició, lucidesa crítica i poesia surreal. Però, entre altres registres, resulta que Xesco Mercé és també artista.

En la seva obra “Artistaman” (exposada amb anterioritat únicament a Nîmes i a Lió i ara presentada a Art Públic), paròdic i alhora introspectiu, s’autoretrata com a pintor figuratiu, pintor abstracte, escultor, muralista, poeta visual, performer, creador conceptual, músic experimental i artista virtual. De fet, potser no és més que un altre intent d’autodefinició, això sí, amb la seva particular orgullosa humilitat pavlovskiana. No és pas l’únic cop que aquest artista ponentí aborda aquest estàndard Si fem un breu repàs en la seva ubèrrima producció, sí que hi trobarem algun que altre autoretrat més o menys ortodox, fins i tot pintat a l’oli, però serà més freqüent trobar moltes propostes que intenten partir, com gairebé sempre en els seus treballs, d’alguna premissa inquietant o posicionar-se des d’una òptica de calidoscopi de fira.

Per intentar seguir un cert ordre temporal, empresa àrdua en aquest autor estranyament cíclic i provocadorament fabulista sobre el seu propi currículum, potser cal posar com a primers exemples d’autorecerca els seus treballs amb heterònims. De 1997 al 2000 es treu del barret fins a setze identitats creadores, de totes les disciplines al seu abast, que aplega en les exposicions “10 artistes mediterranis a NY” i “1.9910 Mil novecientos noventa y diez”, presentades, respectivament, a La Xina A.R.T. y a la Sala García Nieto d’aquí, a Cornellà. Ambdós treballs depassen l’àmbit merament plàstic per arrodonir-se en dos catàlegs en els quals l’autor es disfressa de comissari. Un pretext perfecte per poder treballar en múltiples estils i tècniques, amb tota la llibertat possible i sota la coartada dels rostres fotografiats d’uns quants amics i parents i unes biografies imaginades en-una-nit-d’estiu-a-la-vora-del-mar.

Més endavant, imprevisible i reincident, tornarà al món dels pseudònims, fins i tot en aventures casolanes. Es va presentar sota tres cares i tres treballs diferents al càsting per entrar a formar part del seu propi col·lectiu d’artistes, la ja citada La Xina, entabanant algun dels seus propis companys. En el seu tercer treball per a aquest espai del Raval barceloní, XM va optar per la fórmula de la gran retrospectiva per intentar fer un repàs (com ara ho està fent) a la seva evolució creadora, batejant una mena de Tot-a-cent caòtic i iconogràfic com a “Grandes Éxitos”. Alguna de les propostes d’aquell muntatge podem veure-les en aquest, potser amb alguna variant subtil, com en una partida d’escacs mai no acabada.

Un altra de les aventures semblants va ser l’exposició citada al primer paràgraf d’aquesta mena de panegíric (que tal com diu un dels nostres ídols comuns, Ramón Gómez de la Serna: “parece alimenticio, pero no lo es”). En aquell muntatge va voler que fossin els seus amics qui fessin la seva obra, potser per reconèixer-se a ell mateix. Un manat d’artistes proposaren la seva versió del que podria, els agradaria o hauria de ser l’obra de l’artista. “Deixem que els altres diguin qui som“, deia Montaigne. Una cosa semblant es deia a la nota de premsa en qüestió: “Tots els artistes creen, de forma irremeiable, i també molts cops casual, imatges i (alguns) móns nous i (si poden) van exposant la seva obra. Però hi ha un moment on un s’ha de parar a reflexionar sobre la pròpia producció i, sobretot, sobre la pròpia vanitat. Crec que va ser Nabòkov qui va dir que la cara no és el mirall de l’ànima, aquest espill són sempre els amics”.

Cal, però, afegir una nova vessant al concepte d’autoretrat: en una performance l’artista, molts cops, no és res més que un autoretrat tridimensional (i mòbil i, sovint, sorollós). Són diversos els exemples il·lustres, des del gran Beuys (amb llebres o coiots) als primers Gilbert & Georges, com també han estat moltes les propostes del col·lectiu La Xina A.R.T. (del qual és un dels membres fundadors) que ens han anat sorprenent des de ja fa més d’una dotzena de glorioses temporades. Només recordar la xirigota de “Bienvenido Mister Allen”, els cuiners caçadors de la “CCCP” (Cú Currú Cucú Paloma) o els tan interessants com desinteressats apòstols de l’art contemporani “Els set samurais” com a paradigmàtics exemples del tarannà d’homes d’acció d’aquest peculiar col·lectiu d’artistes.

Capítol a part es mereix la seva col·laboració amb el vell amic Luís Casado amb qui va formar, ja fa més d’un llustrós lustre, el duet de performers DeLuXe, segurament més propers a Tip i Coll que a la parelleta d’artistes anglesos. “Tuning”, “Mollerussa World Tour”, “Sobre la pintura o el hombre viene del mono”, “Los padres del Gypsy Free Jazz” (amb la col·laboració del dibuixant Sergio Mora) o la propera “Los BingHeroes” són alguns dels estrambòtics títols amb què ens han regalat aquest parell d’iconoclastes militants.

Per aquesta mostra a l’espai de l’amic compartit Lluís Torrens, l’autor ha volgut aplegar totes aquestes variants desgranades fins ara. Aquest muntatge és barroc com ho són tots els seus (Yo diría que barroco es aquel estilo que deliberadamente agota (o quiere agotar) sus posibilidades y que linda con su propia caricatura. Borges dixit, ara de veritat). És l’obra d’un “escapista estilístic”, com l’ha batejat algun cop la crítica, que no pot escapar de la seva múltiple condició i torna, com els fills pròdigs, els assassins o les aus migratòries a territoris reiteradament explorats tant per ell com per qualsevol artista que es preui de ser-ho.
A “El retrovisor d’Alícia”, hi trobarem elements lúcids (“no exempts del sentit dramàtic de la condició artística” tal com ha apuntat Agustín Fructuoso) i alhora lúdics (com les aparicions hitchcockianes en molts dels seus quadres figuratius o les seves incursions literàries a l’editorial Impropia). Tot plegat, una altra volta de rosca per cercar resposta a aquella maleïda terna de preguntes que han inquietat, des de temps immemorials, il·lustres filòsofs, díscols nexus 6 i punkies gallecs: Qui som?, D’on venim? i On anem?

Lucien Verneuil