A diferència d’altres disciplines artístiques, com la música (i molt especialment el Jazz), al món de les arts plàstiques han estat més aviat infreqüents les obres fetes amb més de dues mans. Algunes d’ aquestes han estat de caràcter experimental, en el sentit potser més frívol del terme (car aquest hauria de ser sempre inherent a qualsevol fet artístic realment interessant). Prenem per exemple els cadàvers exquisits dels surrealistes. Altres casos han estat més una col·laboració tècnica que una altra cosa (amb certa incòmoda i, potser, injusta jerarquia d’autoria). Les incursions de Picasso o Miró als territoris de la ceràmica, el tapís o el figurinisme ens valdrien com a mostra. I, òbviament, tenim també les excepcions reglamentàries, aventures de diversa sort i condició, que van des de la performance al matrimoni: Gilbert & Georges, Tinguely i Niki de Saint-Palle, Christo i senyora o els més casolans Arranz Bravo i Bartolozzi.

Segons el curiós sentit matemàtic dels aborígens australians, els quals necessiten únicament tres números per desenvolupar tota aquesta ciència (un, dos i molts), el segon d’aquests és a mig camí entre la soledat i l’infinit. Toni Clos i Xesco Mercé han decidit ocupar aquest espai incert i màgic i formar un duet per a aquesta exposició a La Xina A.R.T. (un col·lectiu que ja ha treballat creativament com a tal en múltiples ocasions, però que s’estrena en aquest format). Els dos artistes han coincidit al muntatge “La Xina Jazz Machine” al 4,barbier de Nîmes, juntament amb els xinos José A. Troya i Manuel Ruz (els noms dels quatre formaven l’acròstic del títol, TXJM). Aquesta experiència va produir, amb aquesta música com a macgufin, un mural de més de 50 m2, realitzat a vuit mans, amb les dosis d’improvisació pròpies d’aquest estil però sobre l’standard d’un treball previ de dibuix, desenvolupat a través de correspondència informàtica entre el quartet.

Fruit d’aquesta primera coincidència tornen a pintar plegats el mural “The Music Boxer” a la Torre Muntadas d’El Prat, fet ex professo per a una exposició del Toni en aquell espai i que va acabar poèticament destruït per un incendi. I, tornant a ensopegar, quimèricament, en la mateixa pedra filosofal, ara ens presenten “Anatomia comparada”. Una proposta que pretén trobar sensacions i solucions plàstiques mesclant més contrastos que afinitats, més discussions que familiaritats i més fragilitats melòdiques que seguretats harmòniques. “Anatomia comparada” encara dos estils d’entendre l’art i la vida tan contradictoris com coincidents, els de dos nous amics que posaran ritme a les parets blanques de La Xina amb maraques de nitroglicerina.