PROJECTA OMBRA és el títol de la nova proposta col·lectiva que LA XINA A.R.T. presenta per la 5ª edició d’EL BASAR DEL XINO

Segons algunes erudites reflexions, les fases (o objectes) de relació entre l’artista i el públic ben bé podrien ser les subsegüents:

1. L’obra d’art pròpiament dita.
2. L’anterior més la pròpia persona o personalitat de l’artista.
3. Les dues precedents més el procés de creació de la primera.
4. El context general que engloba i amplia els tres anteriors punts.

Òbviament aquests estadis no tenen un principi i un fi definits, desapareixen i ressorgeixen de forma cíclica, se superposen i es contradiuen, malviuen o conviuen, però, com es diu ara, marquen una tendència general des dels inicis de l’anomenat art modern al, com a mínim, polisèmic moment actual.

Alguns artistes estan miraculosament aferrats a la primera de les variants i solament els coneixem, com a alguns escriptors o cineastes de culte, per la seva pròpia obra. Professen un compromès anonimat per que ningú ni res (ni ells ni les seves circumstàncies) desviïn la mirada del públic envers el seu treball. Altres creadors van pel camí oposat i, voluntàriament o no, interpreten un personatge que serà inseparable de la resta de la seva producció. Exemples paradigmàtics serien Dalí, Warhol o Hirst, amb diferents graus d’encert i interès.

La importància que va donar al procés d’elaboració de les obres d’art, des del Gestualisme a l’Action Painting, va obrir la ruta per a futures denominacions cada cop més allunyades del tradicional concepte d’obra d’art, en el sentit físic del terme: performances, happenings, etc. I sobre el quart dels apartats només recordar qualsevol de les grans exposicions més recents, inconcebibles sense el seu making off i un feixuc dossier de fotocòpies que ajudi l’espectador a posar-se en situació per digerir tot allò que veurà.

Però els temps corren de pressa i ja tenim una novíssima cinquena fase: La projecció de l’obra d’art. És a dir, la veritable importància de l’obra és directament proporcional a seva difusió. Ja no importa l’obra física (cada cop més videogràficament efímera), ni el paio que l’ha fet, ni com, ni on, ni quan, ni per què. Ara cal projecció, i no al diaris (perquè no llegeix ningú), s’ha d’estar penjat al Youtube (tantes entrades del google tens tant vals) o sortir als minuts de la brossa dels telenoticiaris, al costat del pintor que pinta amb les orelles o del gos vídeoartista. Molt cops la part més noticiable de l’art contemporani és digna d’aparèixer a les inefables pàgines del “Mundo Singular” de la revista “Hola”.

Hi ha qui sosté que l’origen de tot plegat naix del cinema, concretament de Vicente Minnelli (o, potser caldria dir, de Kirk Douglas) i la seva versió de Vincent Van Gogh, el primer artista mediàtic post mortem. Per això nosaltres, a La Xina A.R.T. encendrem la nostra particular llanterna màgica i farem la projecció més íntima de la nostra obra. A la 5ª edició d’EL BASAR DEL XINO no hi torbareu ombres xineses amb llumets de Nadal ni referències pedants a la taverna de Plató. Com cada any ho heu fet, en cadascun d’aquests projectes col·lectius (sorgits com a alternativa als mercats d’art nadalencs), hi trobareu, com en la pel·lícula d’Ernst Lubitsch, el basar de les sorpreses.