Érase una vez un príncipe malo,
una bruja hermosa y un pirata honrado
José Agustín Goytisolo

R.L.Stevenson va dir una vegada que la més alta aspiració d’un escriptor hauria de ser que una (o tan sols una part d’una) de les seves obres acabés, amb el temps, esdevenint un conte. Un conte no és res més que una petita història, potser fins i tot real, que a cop de ser recitada, repetida, copiada, reinterpretada i/o parodiada s’acaba convertint en part de la nostra memòria col·lectiva. I és que el conte posseeix un parell de components que el fan, potser, el més atractiu dels gèneres literaris. El primer és l’oralitat, imprescindible per garantir el trànsit entre un simple relat escrit o una anècdota viscuda o escoltada a una experiència comuna. Els contes són de tothom, els remots autors (Andersen, Perrault, els Grimm o Rabelais) aconsegueixen la immortalitat precisament quan es desdibuixen entre les veus d’àvies, pares, trobadors i xerraires de barra de bar.

L’altre tret radica en el caràcter de trànsit que el conte intrínsecament té. Un conte és una porta al món del somni i, per això, pot permetre’s llicències únicament possibles en la particular lògica d’aquest món. El conte és l’ambigú on la mare acompanya al nen, cada vespre, abans de que aquest travessi sol les cortines de vellut de la nit. I és, alhora, una porta de retorn, encara que només sigui per una estona, al paradís perdut de la infantesa. Dalí, a qui a vegades li agradava suplantar la seva Gala en el paper de bruixa, deia que només hi havia una cosa que odiava més que els nens; odiava els que pintaven com els nens. Dalí, el qual va ser titllat, despectivament també de “pintor de somnis”, segurament amagava darrera de les seves boutades un desig, si voleu freudià o paranoic-crític, de poder pintar, com molts altres artistes ho volen, amb la llibertat absoluta que ho fa un nen.

Marc Vilallonga, en aquesta nova proposta (la sisena) que ens presenta a La Xina, frueix d’aquesta llibertat creativa emprant la fotografia manipulada per ordinador amb el virtuosisme exquisit d’un flautista d’Hamelin. “Petites promeses, grans enganys” ens obre els portals a paisatges de gran format, en els que es fa tangible la sensació d’irrealitat del malson i de la faula i ens mostra també finestres, més petites, que encara accentuen més la condició de nexe virtual entre dos móns que tenen les seves imatges. I conte contat, qui sap si s’ha acabat?