…murallas en el vacío que
ninguna trompeta derrumba
Octavio Paz

La metàfora és un recurs estilístic que ens permet utilitzar un objecte (un concepte, una idea) per parlar d’un altre. El poeta Carles Hac Mor ha dit, en més d’una ocasió, que, si parlem d’art, aquesta metàfora és summament més complexa, ja que utilitzem un primer objecte per parlar d’un altre del qual no sabem prou què és. Potser sigui aquesta paradoxal condició (d’allò que anomenem art) un bon punt de partida per intentar explicar el treball que José A. Troya ha intitulat de forma tan suggerentment estranya.

A “Sólido aunque” l’artista de La Rioja, fugint com sempre de l’obvietat (castells de gegants o cartes amb peus de fang), s’endinsa en el tema de l’enganyosa realitat de les aparences. En aquest muntatge està present en cadascuna de les obres la fràgil solidesa d’ens (i de conceptes, d’idees), a primera vista, estables i segures. La construcció comporta de per sí la possibilitat d‘esfondrament i aquest precari i atzarós equilibri s’aprecia com un fi fil conductor d’Ariadna en les cinc peces de l’exposició.

El personatge ou Humpty Dumpty (pertanyent al folklore popular anglès, popularitzat per la segona Alícia de Lewis Carrol i nacionalitzat curiosament com Zanco Panco) és, sens dubte, el menys difícil dels sempre subtils i enrevessats símils emprats per Troya. Amb l’elegant meticulositat i la poètica fredor d’un assassí silenciós, l’artista aborda (i broda) el tema amb un repertori tècnic que ja és habitual en el seu treball: obres sobre polièster, dibuixos amb bolígraf de petit format, pintura de gran i, realitzats ex professo per a aquesta mostra, tres grans murals.

Fidel al seu imaginari tremendament personal (la precisió del traç, l’aire d’esbós, l’ús estrictament necessari del color, els punts en l’espai que reordenen el caos i plantegen noves entropies, etc.) i, al mateix temps, sempre sorprenent i prest a noves aventures (reprenent el gènere de l’autoretrat, per exemple), Jose A. Troya ens convida, en la que és ja la seva sisena proposta individual a La Xina A.R.T., a endinsar-nos en el seu laberint en construcció i observar, des de les seves exòtiques bastides o des de el vaivé d’un pont de mico, potser des d’un altra perspectiva, potser amb uns altres ulls, allò que és, en definitiva, el nostre propi món.