Marie-Françoise PROST-MANILLIER i Helga STÜBER-NICOLAS, en representació de luxe del col·lectiu francès 4,barbier, estrenen any i dècada al nostre espai oferint-nos dues instal·lacions el nexe o pretext creatiu de les quals és explícit al seu epígraf: el cicle natural del carboni.

…brun, parce que le brun est entre le vert et le noir sur le chemin de la carbonisation,
le destin du bois comporte encore -quoiqu'au minimum- une geste,c'est-à-dire l'erreur,
le faux pas, et tous les malentendus possibles.
Francis Ponge, Parti pris des choses

Cicle 1: Marie-Françoise ens mostra una mena d’enciclopèdia botànica mural.
El cicle del carboni és un cicle natural de vida que té, tanmateix, un punt de ruptura, el CO2, que es converteix en una espècie de desequilibri a l’aguait. A la paret pengen 34 dibuixos, realitzats amb grafit (material molt had hoc) representant arbres que ni tan sols es volen anomenar o identificar, inspirats en el llibre "Architectura degli Alberi". Entre aquests relleus gràfics sobre paper llisquen, amenaçadores, sinuoses escumes industrials. Una sort de fictícia invasió de negres tubs de creació química, l’ambició dels quals sembla ser la de substituir al mateix arbre, a la pròpia naturalesa.
Una mirada global al conjunt ens fa entendre el dany de l’amenaça ecològica i, al mateix temps, la força intensa que posseeix la creació plàstica que repta aquest perill, amb la tenaç bellesa que sols tenen la mateixa natura i, per suposat, la poesia.

Le temps occupé en vecteurs se venge toujours par la mort.
F.P.

Cicle 2: Helga, fidel al seu material fetitxe, ens regala una suggerent pluja de llapis.
La seva reflexió sobre la fragilitat de la matèria ens porta a allò universal, a la nostra memòria col·lectiva: una interrogació sobre de la precarietat de les coses, la immaterialitat i la inconsistència dels rastres que deixem. Els seus treballs fets amb llapis de colors, la fusta dels quals procedeix dels arbres destruïts per als nostres usos domestico, poden ser interpretats com una il·lustració dels perjudicis causats al medi ambient planetari. Però també podem veure en aquest treball una contribució més positiva del material al coneixement universal, essent considerats, aleshores, els llapis com a vectores privilegiats del pensament i de la creació. Allò que es pren a la natura, sota certa forma, pot ser-li tornat d’una altra. Potser la imaginació, llavors, pot ajudar-nos a superar allò intolerable.

Dues interessants propostes de les artistes del col·lectiu de Nîmes on es mesclen la consciència ecològica amb un altra lluita, potser menys mediàtica, però tan vella (i bella), controvertida i inexplicable com l’anterior, la de l’artista contra la pròpia natura.