exposició
Manuel Ruz / La vida era eso
del 26 de març al 25 d'abril de 2009
 
 

Si no ho puc dibuixar és que no ho entenc
Albert Einstein

Jaume Plensa, escombrant cap a casa, va deixar dit un dia que, des del principi dels temps, l'home ha utilitzat l'escultura per forjar els seus deus i recrear els seus mites, en canvi, ha emprat la pintura per representar passatges de la vida quotidiana i d'altres qüestions d'àmbit domèstic o, fins i tot, merament decoratiu. Aquesta gradació de transcendència entre els diferents medis o tècniques artístiques pot aplicar-se a la generalitzada creença (tant des de punts de vista esteticistes com a ulls d'aquell monstre abstracte i lleig al que anomenem mercat) que situa a la pintura en un estadi clarament superior al del dibuix.

Manuel Ruz , feliçment, no comparteix del tot aquesta opinió i, amb la poètica   inherent a tota la seva obra, ha titulat "La vida era eso" a aquest espiera de calidoscopi que sn aquesta i les seves altres exposicions. La seva afortunada heterodòxia reivindica un gènere, el dibuix, posseïdor de múltiples, contradictòries i atractives connotacions: La immediatesa enfront de la reflexió, la humilitat de les eines enfront del circ tecnològic imperant, l'elementalitat enfront de la disbauxa dels metallenguatges, la intimitat enfront de la mediaticitat, la simplicitat del signe enfront del laberint de la hiperinformació, la incertesa d'allò potencial enfront de l'estreta seguretat del dogma.

Tal como il·lustra l'aforisme del físic alemany de la capçalera, el dibuix és un camí directe (i cada cop més adequat) al coneixement i a la comprensió d'aquest món líquid i canviant, però, al mateix temps, és un lúcid exercici lúdic. La llibertat que emana el dibuix d'un nen, que és como una gran sala de sostres altíssims i múltiples portes de sortida, té més veritat que la pretesa y pretensiosa certesa de les pomposament anomenades obres mestres. I aquesta veritat, gairebé sempre, s'acompanya de plaer en estat pur, envejat per adults que varen perdre algun dia aquesta capacitat, y, potser, la vida era això .

  Els nostre dibuixos ens fan semblar maldestres i elegants (Penk, Picasso)*, complicats i lúcids (Escher, Miró), cruels i tendres (Goya, Toulouse-Lautrec), críptics i didàctics (Guston, Klee), precisos i erràtics (Durero, Twombly), pràctics i lírics (Leonardo, Gorky), salvatges i lògics (Basquiat, Duchamp), exuberants i essencials (Dalí, Chillida), compromesos y lliures (Beuys, Kipenberger). En definitiva, els nostres dibuixos ens fan semblar humans.

(*Els noms entre parèntesi són, per suposat, intercanviables)