exposició
Panoramic
Marie-Dominique Bidard, Magali Brien, Claude Clarbius, Laurent Da Ponte, Bernard Fabvre, Elisabeth Krotoff, Henri-Michel Morat, Dominique Nicolas, Marie-Françoise Prost-Manillier, Helga Stüber
del 4 de setembre al 4 d'octubre de 2008
 

"La línia que palpita entre el cel y el mar /
és una parpella enorme que és a punt d'obrir-se /
per desvelar un desert a les postres... "
Michel Poiccard
La barrera del idioma y otros relatos

La imatge triada pel col·lectiu 4,Barbier per presentar la seva nova proposta, recorda, vagament, a una hipnòtica pintura d'Edward Hopper: "Grup de gent al sol" (1960). En ella apareixen una colla dispar de personatges (un home calb, un de molt pentinat, una senyora amb un mocador vermell), inadequadament vestits per a tal fi i amb el rostre seriós de les ocasions especials. Jauen ordenadament reclinats en cadires de platja en un desolat terrat. S'endevina un vincle tàcit entre tots ells. Semblen esperar algun esdeveniment, algun senyal, qui sap si algun eclipsi. Les cadires buides de "Panoràmic" ens conviden, amb el mateix magnetisme fred que el quadre del artista nord-americà, a seure, a esperar i, sobre tot, juntament amb desconeguts companys de seient (o potser de viatge), a contemplar.

El col·lectiu francès, en la seva segona visita a La Xina A.R.T., aplega, sota el mateix epígraf que en la seva mostra anterior, un conjunt d'obres que han estat creades sense acord ni voluntat d'unitat explícita. Tot i això, els treballs de cada un dels artistes semblen estar regits per la mateixa aguda percepció sensitiva de la realitat, enfocada vers una temptativa de restitució poètica, actual y lúdica de la seva visió particular del món. La instal·lació global per ella mateixa (amb un espai reservat, en aquesta edició, per a dos dels artistes del grup, Clarbous i Bidard) es qüestiona obertament la seva pròpia inscripció o pertinença a les trajectòries artístiques contemporànies.

Aquest irònic plantejament constitueix una picar d'ullet de complicitat, com la que s'estableix entre els fortuïts veïns de taula a la terrassa d'un bar, que observen la mateixa, improvisada i teatral escena de carrer. És, potser, la mateixa afinitat que existeix entre aquest grup de creadors de Nimes i el nostre, per la doble raó de ser ambdós col·lectius i de ser tots artistes, dues feines feixugues, belles i heroiques en un panorama, aparentment (sols aparentment, perquè s'ha de saber mirar), tan àrid i desolat com ho és l'actual o el dels paisatges de Hopper.