exposició
Agustín Fructuoso / Mont Ventoux 1336-1964 (Homenatge a Tom Simpson) Paisatges
del 13 de novembre al 13 de desembre de 2008
 

"El meu amic Bernard Fabvré, l'escultor, m'ha explicat, en més d'una ocasió, una història que mai no sabré del cert si és una anècdota autèntica, enriquida amb convincents detalls literaris, o un conte hàbilment disfressat amb hàbits i dades reals. Sigui una cosa o l'altra, el relat en qüestió, a còpia de contar-lo, ha assolit una destil·lada perfecció. Bernard, excel·lent rapsode de sobretaules, deleix amb ella els seus ocasionals contertulians amb estudiada freqüència.

El protagonista de la història és el seu oncle avi, Roland Fabvré, reconegut cronista fotogràfic comarcal, alhora que més que notable aquarel·lista amateur . Com sol succeir en aquest tipus de relacions de parentiu, l'inevitable i lànguid vespre d'un coincidia amb el volcànic despertar al món de l'altre. Roland havia procurat envellir sàviament, és a dir, emprant més del sentit de l'humor que   la resignació. Fins i tot davant la pèrdua que més dolor li causava d'entre totes, la d'un altre sentit, el de la vista, havia respost valentament. Va batejar la que era la seva nova gata, en honor a les seves atapeïdes cataractes, "Niágara".

En una de les presumiblement penúltimes visites del nebot a l'oncle, aquest va demanar-li un íntim i final desig: pujar al Mont Ventoux. L'ancià volia experimentar el mateix que va sentir   Petrarca aquell 26 d'abril de 1336. Fer-ho, a més a més, amb idèntic propòsit: per plaer. Però no podia dissimular, fetitxista com tots els artistes, un altre goig encara més gran: ser partícip d'un mite, el de l'inici del paisatgisme modern. La flamant adquisició del primer automòbil de segona mà per part del jove convidava a complir zelosament tan poètica sol·licitud.

El matí del 16 d'abril de 1965, el Renault 4 vermell serpejava per la carretera del port tan dificultosament com dos anys més tard ho faria un mític ciclista britànic, empès al seu desèrtic destí per una mescla d'amfetamines i cognac . El novell conductor maniobrava amb més precaució de que era aconsellable: Temia que l'espessa boira, que havia caigut sobtadament sobre el cim descarnat de la muntanya, trenqués injustament l'encant d'aquell esperat moment. Confiant en la precarietat oftàlmica de l'oncle Roland, es va abstenir de fer cap comentari en acompanyar-lo ceremoniosament cap al marge del mirador. El iaio va contemplar llargament l'abisme de tenebres, va tancar els ulls amb voluntària parsimònia i va dir:

-És el millor paisatge que mai hagués pogut imaginar.

Bernard mai no va saber si aquella sentència era fruit d'un darrer miratge senil o d'una combinació atzarosa d'ironies, la del destí climatològic i la d'un veterà vividor. Havia, tanmateix, una tercera resposta: aquella última visió, o potser la que el vell va retenir sota les seves parpelles, amagava, de forma nítida i veritable, el secret de totes les imatges, l'elixir de tots els silencis, el motlle de totes les formes i l'essència de tots els colors."

Luzien Verneuil, La domesticació del paisatge