exposició
Benxamín Álvarez / Ostentación de la riqueza,
contemplación de la pobreza


del 19 de febrer al 21 de març de 2009
 

(NY, 22 de Febrer de 2002, Agencies)
Trobats diversos quadres d'art abstracte entre la brossa Coney Island. Algunes obres d'artistes nord-americans tan coneguts com Jackson Pollock o Mark Rothko i d'altres pintors europeus han estat trobades aquesta matinada a l'aixecar-se el cadàver d'un indigent en un carreró proper a l'antic parc d'atraccions, residència habitual d'una petita colònia de homeless. Es desconeix, fins a hores d'ara, el nom del finat i com van arribar allí les peces, totes elles reconeixibles i catalogades, però sobre les quals s'havia perdut   la pista des de feia anys. Les pintures seran custodiades, de moment, pel Museu d'Art de Brooklyn.

Amb aquesta succinta ressenya es despatxava, en aquest i en d'altres diaris d'àmbit local, un succés que no sols hagués pogut donar molt més joc, periodísticament parlant, sinó que, més enllà de la mera curiositat anecdòtica, es podia haver convertit en un cas exemplar, disfressat de conte amb aires dickensians, de l'actual estat de relacions entre l'art contemporani i, mai més ben dit, la gent del carrer. Ni tant sols l'afilada ploma del meu company i col·lega de la veïna secció d'Arte, el meu sempre admirat Walter Burns, va voler treure partit a aquest rocambolesc esdeveniment.

Georges Kaplan, que ha resultat ser el veritable nom del vagabund conegut com a Godfrey, va dormir durant, com a mínim, onze anys sobre una fortuna sortida dels tallers dels més grans mestres de l'Expressionisme abstracte americà sense que ningú del seu entorn, ni tan sols els membres de l'Oficina d'atenció municipal als sense sostre o els agents de policia que freqüentaven la comunitat, donessin cap importància a la particular coloració de la barraca de l'ancià. Diferents hipòtesis han intentat donar explicació, amb improbable encert, a la procedència de la petita col·lecció: des de la soferta història de l'aristòcrata davallat als inferns a l' inconscient cop de sort d'un pertinaç escrutador d'escombraries.

Pot ser, tanmateix, que la més sucosa i alhora paradigmàtica de les versions sobre el veritable vincle entre l'home i les pintures la va donar el seu darrer "company d'habitació", Marty, conegut també com El taxista: -Al vell God sempre li va agradar dormir sobre aquella tela plena de petits bonys. Deia que li anava bé per la circulació de la sang. I els seus gatets gaudien de valent esgarrapant aquell drap de color violeta, tan suau . Les teles van resultar ser "Gran gris fosc" (1952) de Pollock i "Concepte espacial" (1959) de d'italià Lucio Fontana.

Mortymer Brewster, New York Herald Tribune , 31 de Març de 2007