"NO M'INFLEU EL CAP" és el primer projecte de ROSA BARBER pel nostre espai, després de la seva puntual col·laboració en les nostres exposicions col·lectives "Nous amis", la Xina Art, estiu del 2000, i " No® way " a la sala GUN d’Oslo, estiu del 2002 .

"NO M'INFLEU EL CAP" és una exposició on la artista ens convida a capbussar-nos en un espai íntim on l'afany de protecció és el protagonista.

En les obres de la artista hi ha una obsessió per embolcallar, tant és així que només deixa part d’una de les peces sense convertir en una mena de coixí inflable transparent. Ens permet observar, però no modificar. Per què tot aquest afany en tancar amb versemblant tipus de protecció?

Quan mirem de més aprop una de les peces, "inflin-castillos", les fotografies ens mostren escenes de jocs, probablement de nens actuals, relacionades amb els jocs que la artista practicava en la seva infantesa i recull aquests records tan eteris com l'aire i fa que esdevinguin presoners i protectors d'aquest embolcall que sacrifica la naturalitat en favor de la eternitat. Sobta que una beina tan freda, tan asèptica com un inflable de plàstic, pugui acollir imatges tan càlides, íntimes com poques.
També sobta que, com en "strip-pal", la Rosa vulgui despullar una branca de la seva escorça natural. És veritat que les fotografies o els objectes, introduïts en inflables, ens marquen una distància, però alhora ens permeten estudiar-los molt millor, com ho faríem amb una col·lecció de papallones dissecades.

Però també és veritat que aquestes closques de plàstic no són tan fredes: Necessiten l'aire, sagrat element de vida, de salvació, de curació...

No totes les peces, però, estan en aquell punt (un xic dramàtic) on es confonen la protecció amb la sobreprotecció. En una de les peces uns peixets separats per proteccions individuals neden tots junts dins un mar comú. Se'ls veu juganers, despreocupats, tan feliços com ho estaria un no nascut a la panxa de la seva mare, conscient però gens amoïnat de la seva fragilitat.